El primer cop que vaig tenir consciència d’escoltar un “nocturn” va ser a Florència. En un restaurant molt elegant i onerós ben a prop de la Logia de la Signora. Segur que en devia escoltar abans, però va ser a la ciutat dels Mèdici (allí es va inventar el refinament sense excusa) on vaig saber que la musica ambiental que sonava era un nocturn i en concret de Chopin.
La meva afició per la música clàssica em va apropar als “nocturns” i la seva gènesi (sempre aquest deler per la genealogia tan pròpia de la ment discursiva).
El nocturn és una peça breu en piano que va ser inventada per un compositor irlandès rodamón i aficionat a aixecar el colze, John Field, que es va establir a Viena a finals de segle XIX. En la ciutat de les arts i la música, va arribar a triomfar com a compositor i pianista. Una de les seves creacions va ser aquesta mena de peça curta i nostàlgica anomenada “nocturn” que temps després, l’immens Chopin, popularitzarà.
L’addició per la beguda de John el van fer caure de la cartellera musical de Viena. John “el borratxo” van acabar coneixent-lo pels locals sumptuosos musicals de la capital dels Habsburg.
La història, sempre amatent amb els vencedors, associa als nocturns amb Chopin, quan el seu pare creador fou Jonh Field, “el borratxo” un home que irremissiblement em recorda a aquell mestre al piano dissortat de la cançó tan ben coberta per Anna Belén de “l’home al piano”.
MIQUEL ESTEVE 