«LA TOMBA DE L’EBRE» darrera novel·la de l’Andreu CARRANZA

Hi ha dos escriptors que han bastit un “realisme màgic” a l’Ebre. El mestre Montcada i l’amic Andreu Carranza. Carranza és un gran de la nostra literatura amb DO (denominació d’origen) i del país. Com tots els grans, condició necessària però no suficient, tenen un estil i un món imaginari propis. La suficiència està en la substància. Les novel·les de l’Andreu tenen sempre una rebotiga hermenèutica i un missatge humanístic.

Amb la seva darrera novel·la, “La tomba de l’Ebre” (Columna), l’Andreu segueix la seva pròpia sofrologia i expiació amb lo riu. El títol ja és prou escatològic. Però és que l’Andreu i lo riu tenen una relació ben especial, també única en el panorama de lletres ebrenques. Lo riu en l’Andreu és “destí tràgic” a més de “vida”. En cada novel·la de Carranza, hi ha algun ofegat o algun personatge que s’hi deixa la vida.

Lo riu és “vida” en Carranza, com los grans rius de l’inconscient històric col·lectiu, però també és mort, drama, “destí tràgic”. Lo riu ens alleta però com el Saturn mitològic és capaç de devorar els seus fills que hi viuen a la riba. Lo riu, en Carranza, possiblement sigui lo pare…

“La tomba de l’Ebre” és una novel·la que ambienta perfectament i amb rigor històric els fets de l’estiu del 36, aquell estrafolari i esperpèntic ball de sang protagonitzat pels anarquistes de la CNT i la FAI. La ubica a Tortosa, capital ebrenca per antonomàsia, i els personatges, molt ben cisellats, tot i dur noms ficticis, son reals, com també les facècies.

La trama argumental, adobada amb el misteri de les relíquies del Papa Luna custodiades a la catedral de Tortosa, està ben filada, però el veritable protagonista de la història no és el reliquiari del dissortat Papa ni tan sols les desventures bèl·liques que fan honor a la memòria. Sense memòria ni hi ha relat ni hi ha aprenentatge o error. El veritable protagonista de l’obra és l’AMOR. L’amor com a única taula de salvació d’una humanitat enfrontada i sagnant.

L’adagi definitori està en boca de la protagonista de l’obra, la Clara, una anarquista lletraferida, quan intima amb al seu amant, un caporal culte que recita a Machado i també ambiciós: “la única cosa que val la pena de la vida és un instant d’amor”.

“Un instant d’amor”! Una picada d’ullet també al gran mestre Gerard Vergés i una clara referència també a Agustí d’Hipona o Sant Agustí pels més canònics.

Un altre element ben destacable de l’obra és l’ús narratiu que en fa Carranza de la ironia. Els crims i les estampes, del tot esgarrifoses, son descrites amb una certa distància, la que confereix el to irònic, atribut personal del caràcter de l’Andreu; ironia a més ebrenca, que li treu ferro a la rotunda brutalitat dels fets.  

Una fantàstica novel·la amb un salpebrat polifònic: hermetisme, història, amor, maçoneria, filosofia, tragèdia i riu. Un riu, vull reincidir, que en Carranza és ben distint a la resta d’escriptors de les ribes i un ritme i estil narratiu ben personals i únics que fan de Carranza, tal vegada, el millor novel·lista contemporani viu de les nostres terres i una veu important al país.

Anuncio publicitario

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s