La cabana de Todtnauberg

Todtnauberg és una petita vila a pocs quilòmetres de Friburg. Emmarcada en una vall, voltada de muntanyes, sotjada per fagedes i boscos d’avets d’una frondositat que amb prou feines deixen entrar la llum.

Allí s’hi respira quietud i silenci, els pulmons s’obren, la ment s’aquieta. Vaig pujar allà dalt amb la meva companya, la Jacqueline, resseguint les petjades d’un dels gegants del pensament del segle XX: en Martin Heidegger.

L’Elfride, l’esposa del filòsof, va ordenar construir en un solar a un quilòmetre i escaig de la població, en el punt més alt de la vall i amb la protecció d’una filera d’arbres immensos, una cabana de 6 per 7 pel seu espòs. Allí en Martin s’hi retirava a pensar i escriure. Allí fumava pipes en silenci amb els pagesos i llenyataires, allí escrivia al ritme cadenciós dels cops de destral, allí s’escalfava amb l’estufa de llenya durant les tronades de neu i passejava amb raquetes quan aquesta ho empolsava tot. Era el seu santuari filosòfic. El seu axis mundi intel·lectual.

No resulta estrany, quan visites la cabana i camines els seus encontorns, que en Heidegger escollís aquell lloc per empaitar al SER, l’obsessió de la seva obra.

La fondària d’en Heidegger es copsa de seguida. Quan inicies la lectura de la seva obra fonamental, “Ser i Temps” (1927), comença per disquisitar “què és “ser”?” “Quan fem aquesta pregunta ens movem en una comprensió del “és”, sense que puguem fixar conceptualment el que significa el “és”. Ni tan sols coneixem l’horitzó des del que hauríem de captar i fixar aquest sentit. Aquesta comprensió del ser mitjana i vaga és un factum” (1) (un factum és filosòficament un fet indiscutible o un imperatiu categòric en termes de Kant).

En Heidegger plantejava un pensar meditatiu totalment distint al de la metafísica clàssica, totalment inquisitiu. De fet, el seu enfoc era pensar “des de” en lloc de “en” la cosa o com deia Hannah Arendt que va ser amant clandestina i després bona amiga d’ell: “en Heidegger pensa la cosa, no en la cosa”.

Allà dalt, en el promontori de Todtnauberg, en la cabana del filòsof, vaig poder comprendre més coses sobre ell i la seva obra, però també se’m van obrir més interrogants sobre ell, sobretot com a persona. La més punyent: com va poder militar al NSDAP i donar suport a Hitler?

En “Ésser i Temps” escrivia: “la mala consciència, ben lluny de ser, en el fons, únicament censurant i remissiva al passat, crida enrere, cap a la condició de llençat, remetent cap endavant. L’ordre de successió del transcórrer de les vivències no ens dona l’estructura fenomènica de l’existir” (2).

En Heidegger mai va demanar perdó públicament per la seva militància al partit nazi, però si que va “inventar” dins el concepte del Ser, “l’errar del ser” que formava part, alhora, del transcórrer del Ser. El Ser podia errar en el seu pla per Ser.

Era una forma expiatòria ontològica d’explicar la barbàrie nazi que casi ningú mai ha entès, però que alguns van perdonar perquè creien que, com Plató, amb el tirà de Siracussa, en Heidegger feia filosofia del poder i la política i no política en sí. Entre aquests pocs s’hi trobava la Hannah Arendt.

Ella, que potser va ser la seva lectora més acurada, sabia que en Martin Heidegger era necessari per a la filosofia per transcendir la metafísica i abordar l’enfoc del pensament des d’una altra vessant més profunda i obagosa. Com els boscos impossibles de la Selva Negra.

  • “Ser y tiempo”. Ed. Trotta, 2003. Pàgina 29
  • “Ser y tiempo”. Ed. Trotta, 2003. Pàgina 309

(En la fotografia de l’octubre de 2022 el caminet d’ascens fins a la cabana de Heidegger)

Anuncio publicitario

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s