Estimar Déu o la Humanitat és molt fàcil. I més encara quan son categories substantives. El que és més difícil és estimar una persona que tens a la vora i sobretot si aquesta persona t’ha fet “mal” d’alguna forma.
Posar-li figura concreta a l’estima dificulta l’estimar. Estimar un Déu que està allà a dalt i agenollar-te davant la seva icona no comporta més que un pensament convertit en creença. Estimar el proïsme es fa més complicat. Perquè això vol dir que has d’estimar el que tens a la vora, des de a tu mateix fins a l’aire que respires, i fins i tot a la senyora Ayuso o a la Laura Borràs o al gat del veí que es pixa al teus geranis.
Estimar el proïsme pressuposa una consciència de no-dualitat, de que tots Som-Un-en-l ‘Ésser. No hi ha res, per més atroç que pugui semblar al judici mental, que no formi part de l’Ésser. Estimar el proïsme no és convertir-se en un abraçafaroles o una ventafocs . Significa experimentar la consciència d’unitat de la Vida i entendre que És.
Per això Jesús, que era un bodhitsawa avantatjat, va dir: “estima el proïsme com a tu mateix”. Ja no va afegir “perquè sou Un amb el Pare”, però s’esdevé lògica aquesta acaballa. Per què sinó hauries d’estimar el proïsme? Quina raó més evident i imbatible que el proïsme ets tu i sou Un en l’Ésser?
Estimar la Humanitat o Déu és fàcil quan son icones o substantius. Estimar el que tens a la vora, sigui el que sigui, el proïsme, és acceptar que Sou, que Som. Això és fa més difícil des de la consciencia dual i de separació. Per aquest motiu és més cómode estimar icones o categories substantives.
MIQUEL ESTEVE 