Los núvols i el pas del mite al logos.

La primavera és l’estació de les flors, però també dels núvols.  Els llenços celestials nuvolosos més espectaculars esdevenen llavors. Tant les flors com els núvols representen la bellesa de l’efímer o a l’inrevés l’efímer de la bellesa, que no és ben bé el mateix.

Quan era menut m’agradava estirar-me sobre un jaç d’herba rellent i cap per amunt veure passar els núvols. M’admiraven aquelles coliflors immenses que solcaven l’èter. De vegades les associava als núvols de sucre que adquiria a la Fira del meu poble, d’altres al bròquil blanc que l’àvia bullia en una d’aquelles immenses cassoles que penjaven del rebost.  Una de les propietats més meravelloses dels núvols és la seva camaleònica substància. Així, jo, des de terra amb una cama sobre el genoll plantat de l’altra podia veure-hi formes de dragons o fins i tot aquells elefants immensos amb els que Aníbal va creuar la nostra terra…

La màgia dels núvols va acabar amb l’estudi de la física al batxillerat. Com si d’una cerçada es tractés escampant-los i deixant ras el cel, el senyor Parellada els va convertir en mers hidrometeors provocats pel refredament de l’aire. Tot aquell imaginari que havia alimentat les tardes de primavera sobre l’herba rellent: els elefants d’Aníbal, dragons, bròquils, nubes de sucre etc. passaven a ser una categoria física motivats per una lògica d’expressió numèrica.

Em va passar com a aquell xiquet del Petit Príncep que quan mostrava als adults una boa empassant-se un elefant hi veien un barret. Em vaig resistir internament a reduir els núvols a hidrometeors.

Cada primavera, quan el cel s’empolsa de núvols, miro tot i ser un adult que coneix perfectament les propietats físiques dels hidrometeors, de cercar alguns moments per seure sobre l’herba i admirar els núvols. Confesso que ja no és com aleshores, que ja no hi puc esbrinar tantes figures de llegenda, però de tard en tard, quan la ment s’alenteix, encara hi descobreixo algun dragó o cavall salvatge de les estepes, tot i que de seguida, la raó dessonillada em corregeix assenyadament i en veu baixa (l’ego sol dir les coses amb veu amollida i solemnitat): “són partícules d’aigua microscòpiques suspeses en l’atmosfera”.

Crec que això mateix és el que em van explicar a filosofia del “pas del mite al logos” o el que Kant deia de la sortida de “la minoria d’edat” amb la Il·lustració. Però si em demaneu per la felicitat, crec que mai vaig ser tan feliç com quan m’embrutava el cul dels pantalons curts d’herba i descobria elefants en els núvols.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s