Abans d’Aristòtil i la seva Metafísica el philosopho era aquell que es feia un-amb-el-logos. Però arriba Aristòtil (cada cop em cau pitjor, no me’n puc estar de dir-ho, el gran Aristòtil) i amb la Metafísica estableix la dualitat en la saviesa del philosophos. La Metafísica és la sublimació de la raó per sobre de tot i com a eina subjectiva diferenciada del logos. Aristòtil estableix amb la Metafísica la primera gran dualitat científica formal: el món físic i el supra-físic.
La filosofia ja no serà una voluntat de ser un-amb-el-logos sinó la voluntat de la raó analítica.
Aquesta separació a Occident entre qui observa i el que s’observa s’estendrà segles. Però ara ens adonem que tal vegada vam llegir malament alguns filòsofs. Com ara Friedrich Nietzsche, el nihilista despietat que va matar déu.
Res més lluny de la realitat. Res més fals i maniqueu que aquesta visió de Nietzsche com un materialista genocida de déu. Nietzsche va tenir una il·luminació mística al costat de la roca Sils María, ho explica acuradament a l’Ecce Homo. Una experiència mística més enllà de la raó, més enllà del bé i del mal (com un dels seus títols memorables resa), “las cosas mismas se me acercaban ofreciéndose como en una alegoria”.
Els filòsofs actuals saben que Nietzsche era un místic i no pas un genocida de la transcendència i de déu. Altra cosa és que el déu que ell va matar era aquell déu infantil que castigava els homes i…
Alemanya és l’axis mundi del pensament d’Europa i del món occidental. També França, país de grans pensadors, però en ontologia i metafísica, la tradició alemanya podria alinear l’equip ideal del pensament de la història de la metafísica amb Eckhart, Kant, Hegel, Leibniz, Heidegger, Junger, Wittgenstein…
Martin Heidegger, també mal llegit i menys entès durant dècades, es desvetlla en aquests primers anys de segle XXI com el místic que pretén recuperar per a la filosofia l’oblit del ser-un-amb-el-logos i la crítica a la raó que va iniciar Kant.
O l’aporia definitiva de la raó present en el Tractatus de Wittgenstein, que acaba amb la porta oberta a la transcendència de la raó en establir-ne els seus límits i els límits sobretot de la seva eina: el llenguatge.
No hem arribat a un quart de segle XXI i dins la filosofia es vol despensar el pensament, pensar des d’una talaia diferent. Perquè? Perquè el model d’Aristòtil, Descartes i companyia està essent superat pels avenços en la física quàntica, la neurobiologia, la biologia i l’astronomia. I perquè l’inestabilitat mundial i climàtica apreten.
Tot apunta a que allò que havíem relegat a l’oblit: ser-un-amb-el-logos (la gnosi, la saviesa presocràtica, l’idealisme platònic) marida bé amb les noves descobertes científiques.
Tot apunta a que la raó, la raó discursiva, analítica, dual, geomètrica, no pot per se explicar el logos. Perquè el logos només se’n pot tenir l’experiència. I sembla que el camí està en la transcendència de la raó.
Tot i així: com convèncer als Sàpiens del segle XXI de la limitació de la raó? Aquesta raó de dominació sobre la natura i l’entorn, sobre els altres homes que els va proporcionar als seus ancestres assoliments tant importants com el foc, la roda, l’agricultura, la medecina, la indústria, internet…
Transcendir la raó no és renunciar-ne. Transcendir-la és observar que rere la raó Sàpiens hi ha la llavor de la dominació i el sotmetiment dels altres, de la natura, de l’entorn; el control absolut de les circumstàncies, la competició, la comparació, la voluntat de domini, la hipertrofia del plaer…
Ja no ens serveixen Aristòtil i l’equidistància. La moderació i l’equilibri sostinguts sobre la pròpia mecànica de la raó no van evitar els genocidis i guerres més importants de la humanitat en el segle XX. Ja no ens serveix aïllar l’entorn i sotmetre’l al bisturí de la raó, objectivar-lo i disseccionar-lo per fer-lo nostre. L’escalfament del Planeta, el fracàs de les democràcies i la tensió internacional són una realitat quotidiana.
Els filòsofs contemporanis més lúcids i valents proposen, de la mà de místics i científics solvents, retornar a la saviesa primigènia de ser-un-amb-el-logos. Com ja apuntava Kant amb la crítica a la raó pura o Nietzsche anihilant el déu de la separació i esplaiant-se en la no-dualitat en Zaratrusta o Heiddeger amb l’oblit de l’ésser i l’espera sense espera o també Wittgenstein amb els límits del llenguatge (logos de la raó) com a eina d’aproximació a allò que no es pot parlar.
L’escull està en la “hipèrbole del desig” que la raó ens ha regalat al Sàpiens, com bé explica el professor de metafísica francès Nicola Grimaldi: “la raó és aquella facultat que conforma tan bé les lleis de la naturalesa a les del pensament que aquest annexiona la natura, la domestica, la domina, la modifica, se l’apropia, n’usa, n’abusa i l’explota”.
I així estem: quan ens crèiem que estàvem en un món més segur que mai i més sostenible que mai, els efectes devastadors del canvi climàtic i l’amenaça omnipresent d’un conflicte bèl·lic nuclear mundial deixen la humanitat i els Sàpiens més insegurs que mai. Una flagrant aporia. El desplaer d’una desmesura raonada.
MIQUEL ESTEVE 