El 1787 una riuada extraordinària va provocar estancaments d’aigua importants als volts del nucli poblacional del que era els Mases de Móra, l’actual reial vila de Móra la Nova. Aigües que l’Ebre furibund va deixar entre els barrancs de Nolla i de Manou i que van restar allí gairebé dos anys, fins 1789. Entre l’abril i novembre de 1789 –explica la tradició oral recollida pel cronista moranovenc Lluís Perpinyà- van morir 49 persones a los Mases de Móra que era un 10 per cent aproximat de la seva població. L’origen una mena d’epidèmia –no es sap ben be si tifus, còlera o…- provocada justament per aquest tancament d’aigües.
Mossèn Joan Fuster, el “constructor” de l’actual església parroquial de meitats de segle XX suggerí que fou Mossèn Ramon Gil que es feu càrrec de la parròquia de la ingent població l’any de la riuada 1787 qui possiblement va encomanar el problema de l’epidèmia de la població a Sant Domènech perquè intercedís davant la patrona, la Verge del Remei, i s’aturés l’epidèmia com així va ser, i per agrair-li la intercessió el nomenaren patró de la població.
Avui diumenge de Festa Major, la icona del patró adquirida a meitats de segle XX –amb una donació familiar important per a tal escomesa- presidia l’Altar major de l’església de Móra la Nova. En el decurs de la Missa de Festa Major i com a preàmbul moltes entitats del poble, de tota mena, han realitzat una tradicional ofrena a Sant Domènech, el nostre patró que ens ha arribat que va salvaguardar els nostres besavis i avantpassats el 1789, l’any que França es revoltava.
Dos-cents trenta anys després de que aquella epidèmia finís per la intercessió del Sant, es segueix agraint un gest que més enllà de saturar el temps en el moment passat del miracle, és un acte de confiança subliminal en un poder més gran que nosaltres i desconegut que sembla ens esguarda sempre. Avui homenatjaven al patró intercessor gent de tota mena de creences, fins i tot agnòstiques.
L’energia que es respirava aquest migdia a l’Església de Móra la Nova era d’agraïment i confiança, dos valors que son innats en els éssers humans però que de vegades resistim egoticament a florir-los. I aquesta altra forma d’entendre el dia i la convivència, des de l’agraïment i la confiança, ni que fora la durada de l’acte festiu i litúrgic, ja és també un miracle.
MIQUEL ESTEVE 