(A l’amic Jordi Llavina Murgadas, acabada de paladejar Ermita. Gràcies per aquesta epifania que prologa l’advent a tocar.) No és el temps que esmolat pels anys destraleja el llostre dels dies ni tant sols les maltempsades i urcs que ens fan pledejar amb nosaltres mateixos… És en el llenguatge on es revela l’ésser esquiu, com apuntava el gentil savi de Friburg, que feinejà amb l’ésser i el temps de la vella Elea, en la gràcia del verb on s’escau la vida, en el conjur secret del qui evoca els noms i en desvetlla les essències dissimulades. Ara que novembre bat els coures sempiterns i la fragància del nou oli perfuma el setrill, he finit el calmós peregrinatge als cims de la teva ermita, amic Llavina, una epifania de la lírica on m’arreceraré sovint per remembrar la música del plugim del verb i els aiguamolls postrems que purifiquen l’ascens cerimoniós a Sant Pere.

Más allá de las formas y la mente hay un basto reino que no tiene entendimiento. En sánscrito si tiene un nombre sin traducción moderna: samadhi. Sin farfullas: se trata de aprender a morir antes de morir. Una y otra vez, de modo que la vida cobra una plenitud inexplicable ante la ausencia del miedo a perder. La paz del ser. La paz más allá de todo entendimiento.